David Garrido, La Veu
Temps era temps el país dels valencians s’expressava en algaravia, la llengua àrab, en la modalitat dialectal, el neoàrab andalusí, i també en la culta que conreaven els seus poetes. I, precisament, a la riba banyada pel Xúquer nasqué, visqué i morí un aede, que, com digué un contemporani, al-Hijārī, no hi havia ni a Orient ni a Occident qui l’igualara. Bé, paga la pena que el reivindiquem. Us ho assegure, no era un poeta qualsevol. Fou la més destacada veu poètica «modernista» o «neoclàssica» d’Alandalús. Així ha estat i és encara reconegut pel cànon literari àrab.
