Intervenció de Ricard Pérez Casado Premi Pont al Compromís cultural del Mediterrani de MVM 2022

0
423

Mostra Viva del Mediterrani

Premi Pont al Compromís cultural del Mediterrani 2022

Centre Cultural de la Universitat de València, La Nau, 4 de novembre del 2022

 

Intervenció de Ricard Pérez Casado

            Sr. President d’Honor de la Mostra Viva, amic  Vicent Garcés

Sra. Presidenta de Mostra Viva del Mediterrani, amiga Maria Colomer

Amics i amigues, deixeu-me en primer lloc que done les gràcies als organitzadors de la Mostra Viva, de manera singular a qui acabe d’esmentar, company de moltes aventures, Vicent Garcés

I també a la presència de relacions de llarga durada, moltes de les quals esteu presents. Permeteu-me que en singularitze un que hui comparteix honors, Miquel Àngel Villena fragment inesborrable de parts de la meua vida pública.

I gràcies a tots i totes .

Això dels reconeixements, els homenatges, les distincions, a certes edats com és el meu cas, semblen anticipar els trajectes finals.

Tranquils i tranquiles els qui m’estimeu, que el meu no és un comiat.

Per contra,  tanta sort que actes com aquest es produeixen quan la víctima, és a dir, el reconegut, homenatjat, distingit, tot i l’edat encara té esme per donar les gràcies.

La Mostra, l’altra, nasqué d’un compromís personalíssim, permeteu-me que ho diga, meu amb la inmediata complicitat de Garcés. És història coneguda i no en faré mes que aquesta brevíssima referència .

Les circumstàncies, tanmateix, en temps de canvis accelerats esdevenien diferents. Jo passava a Alcalde després d’una crisi interna del PSOE a València. I una circumstància afortunada en aquest cas: el regidor de Relacions Institucionals, Vicent Garcés, i jo, antics alumnes des de l’Institut Lluís Vives, ens ocupàrem de la Mostra de Cinema Mediterrani i de les Llengües romàniques, que així es va dir inicialment.

I el que continuà .  Encontres d’Escriptors. Trobades de la Música. La voluntat política d’obrir-se a la mar la mateixa ciutat, a la Mediterrània i a Europa, l’anhel i desig,  la necessitat dels valencians.

L’aversió per la cultura és un dels trets no sé si dir dissortadament, dels més característics de les anomenades élits valencianes que procurà desfer el que amb tenacitat i paciència havien convertit la nostra ciutat en un referent de les cultures mediterrànies. La destrucció fou ràpida, inexorable com agrada els i les autors bèl.lics.

Alguns vàrem pensar  que en refer-se del llarg i fosc tràngol de la dreta a les institucions hauria de recuperar-se un fil que mai no hauria d’haver-se trencat.

La continuïtat l’assegurà Mostra Viva amb cinema, escriptors, música, festa, gastronomia, ganes de viure i compartir les creacions.

Una iniciativa de la societat civil real, no la mediàtica a sou, i alhora producte d’un treball tenaç, abnegat, rigorós, de les dones i hòmens que s’agruparen entorn de Garcés.

Déu anys!!, i nascuts en ple domini d’una dreta estrident, provinciana, subalterna, analfabeta, culturicida, i a més, satisfeta de ser-ho començant pel menyspreu per la pròpia llengua.

Les crisis         que s’han succeït, i les que amenacen per part dels poders cada vegada menys amagats i més superbs, no poden amb la comunicació dels pobles de la mar ben nostra a través d’ instruments com la Fundació Assemblea de Ciutadans i Ciutadanes de la Mediterrània i la Mostra Viva.

Convé, això sí, estar atents. Els “padrins” i les “famílies” no són una creació cinematogràfica de l’esterotip de l’Itàlia meridional. Ací hi ha una llarga tradició que es reprodueix i que no dubta en fer-se present de manera obscena, amb la connivència, com sempre passa, de les autoritats civils, militars, eclesiàstiques i demés.

Vàrem obrir la ciutat a la mar, he dit. Amb obres que no es veuen com el soterrament d’unes vies ferroviàries que aïllaven una part del veïnat. Un fet físic.

L’altre, que he resumit en la Mostra i les seues activitats tenia la finalitat d’enganxar la ciutat al seu espai natural, volgut, i políticament bàsic: la dimensió mediterrània i europea de València i del País Valencià.

En aquest sentit vam ser els primers. El resultat, els millors situats per emprendre horitzons més ambiciosos. Ho tallaren en sec, i no només la dreta que ja he qualificat. El vol ras i curt d’una certa esquerra dimissionària, que tot ho ofega, s’emparà de la destrucció de les ambicions i el que és més greu, dels objectius.

Només em resulta sorprenent que la doble dimensió valenciana, europea i mediterrània, no forme part de les proposicions polítiques que arriben al conjunt de la societat a través de les institucions.

Em sorpren i no m’amague de dir que em causa una profunda decepció.

Potser els anys no em permeten d’ esbrinar clarament quines són les prioritats que fan menystenir la cultura com instrument de solidaritat davant les desigualtats socials creixents.  La cultura sense adjectivar –l’estúpida diferenciació cultura popular/cultura d’élit–   com a  pedra per esmolar les arestes dels conflictes presents i els que lamentablement guaiten per demà mateix.

Qui ens arrossega a la confrontació té molt clar els guanys. Els seus. I aquests no seran mai compartits amb nosaltres.

Acabe.

Una mica pesat, però també és cert que porte molt de temps callat. Una cosa per l’altra.

Felicitacions per la tria del nom del reconeixement. Pont. Most, de record entranyable  per mi. De ponts sempre se n’han construït als nostres pobles de tantes llengües i costums diverses. Alguns, governants o pirates s’entesten en destruir-los, contra la voluntat i desig d’entendre’s de les gents mediterrànies. Ho han fet al llarg de la història.

No ho han aconseguit.

No ho aconseguiran.

Desitge finalment llarga vida a la Mostra Viva, a les seues i seus organitzadors

I pau, llibertat i prosperitat per tots els pobles de les riberes de la mar comuna.

Gràcies.